Evangeli del diumenge

14 març 2010, DIUMENGE IV DE QUARESMA

Salm 33

Beneiré el Senyor en tot moment,
tindré sempre als llavis la seva lloança.
La meva ànima es gloria en el Senyor;
se n’alegraran els humils quan ho sentin.

R. Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor.

Tots amb mi glorifiqueu el Senyor,
exalcem plegats el seu nom.
He demanat al Senyor que em guiés:
ell m’ha escoltat, res no m’espanta.

R. Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor.

Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum,
i no haureu d’abaixar els ulls, avergonyits.
Quan els pobres invoquen el Senyor,
els escolta i els salva del perill.

R. Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor.

Evangeli (Lc 15:1-3, 11-32)

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un
propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no em mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.”
I se n’anà a trobar el seu pare.

Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no em mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho.

Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat en bona salut, ha fet matar el vedell gras”. El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara
que torna aquest fill teu després de consumir els teusbéns amb dones públiques, ¿fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets en mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”.»

Comentari evangèlic:

Reconciliar-nos és curar-nos

Si les ferides del cos no es curessin, al cap dels anys la nostra pell seria un mapa ple de cops, bonys, talls i rascades. Si, a més, hi afegíssim els ossos trencats, els lligaments esquinçats i els músculs contracturats, el sofriment físic que aniríem acumulant seria insuportable.
Afortunadament, les coses no funcionen així. El nostre cos té uns mecanismes de reparació que, ajudats pels avenços de la medicina, permeten que ens puguem refer de lesions importants.
I les ferides de l’ànima? Hi ha persones a qui algú va trencar el cor i que no han tornat a enamorar-se mai més. Hi ha persones a qui algú va enganyar i que s’han instal•lat en la desconfiança. Hi ha persones que no han pogut superar una pèrdua. ¿Tenim algun mecanisme de reparació de les ferides de l’ànima?
Sí, tenim la reconciliació. Quan parlem del cos, és ell qui sofreix el trauma i ell qui l’ha de reparar. Quan parlem de l’ànima, sempre hi ha algú altre que ha provocat la ferida o que n’ha patit les conseqüències. Per això hom no es pot consolar a si mateix d’aquestes ferides, i encara menys curar-les. Cal rebre el consol de l’altre i donar-lo a qui el necessita. Cal demanar perdó i perdonar. Això és la reconciliació.
Tot pecat humà provoca una ferida en el pla de Déu. Ell ens va crear en vistes a una plenitud de vida, i cada pecat ens allunya d’aquesta plenitud. Només Déu pot refer la plenitud original, només ell pot donar-nos el perdó i crear-nos de nou. Això és el que ha fet per mitjà del seu fill Jesús.
La reconciliació és cosa de dos, i la iniciativa pot ser tant de qui perdona com de qui demana perdó. En el cas de la nostra reconciliació amb Déu, la iniciativa ha estat seva. I, com que no era gens clar que nosaltres estiguéssim disposats ni tan sols a demanar el seu perdó, ens ha enviat el seu Fill perquè assumís allò que ens tocava a nosaltres. Ell, que no havia experimentat el pecat, va ser tractat com a pecador «perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu».

Jordi Vila
Consiliari de l'equip Reus-12