Evangeli del diumenge

 

 

[ Més evangelis ]

 

22 de febrer 2015, DIUMENGE I QUARESMA

Salm 24

Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes,
que aprengui els vostres camins.
Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me,
perquè vós sou el Déu que em salveu.

R. Tot el vostre obrar, Senyor, és fruit d’amor fidel per als qui guarden la vostra aliança.

Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat
i de l’amor que heu guardat des de sempre.
compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant.

R. Tot el vostre obrar, Senyor, és fruit d’amor fidel per als qui guarden la vostra aliança.

El Senyor, bondadós i recte,
ensenya el bon camí als pecadors.
Encamina els humils amb la seva justícia,
els ensenya el seu camí.

R. Tot el vostre obrar, Senyor, és fruit d’amor fidel per als qui guarden la vostra aliança.

Evangeli (Mc 1,12-15)

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels.
Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.»

Comentari evangèlic:

Història de salvació

Diuen els psicoanalistes que al començament la ment del nadó és un caos. No entén res, no coneix les raons ni els límits del que li succeeix, i per això qualsevol petit contratemps és terrorífic per a ell. El primer mal de panxa, la primera sensació de fred, de gana o de soledat... Per això és tan reconfortant l´abraçada de la mare, que protegeix i ho va posant tot a lloc.
Una cosa semblant deuria passar en els primers estadis de la humanitat. El primer hivern, en què el sol semblava esmorteir-se dia rere dia, el primer incendi forestal, la primera tempesta... Forces superiors amenaçaven amb la destrucció de la humanitat. No costa gaire d´entendre que apareguessin mites com el diluvi universal que trobem a la primera lectura.
Si ho veiem així, entendrem fàcilment que el més significatiu del relat bíblic del diluvi no és precisament la violència destructiva, sinó l´aliança que Déu estableix amb la natura i amb la humanitat salvada i renovada després de la prova.
Una prova que va durar quaranta dies, com la prova de Jesús al desert. Prova, aquesta darrera, que, un cop superada, va deixar Jesús en disposició d´emprendre la missió que el Pare li havia encomanat: cridar la humanitat a la conversió i a l´acolliment del Regne de Déu.
La prova suprema de Jesús no van ser els quaranta dies al desert, sinó la seva mort en creu. Superada aquesta prova, la resurrecció de Jesús ens ha obert les portes del Regne de Déu. La sang del Fill ha segellat la nova aliança que Déu ha volgut establir amb nosaltres.
La humanitat té una història de salvació relatada per la Bíblia. Cadascú de nosaltres tenim també la nostra història personal de salvació. Podríem aprofitar aquesta Quaresma per anar prenent consciència dels passos que Déu va fent per salvar-nos, dels moments de les nostres vides en què Déu ha manifestat especialment la seva voluntat amorosa envers nosaltres, dels signes d´aliança que ha anat posant en la nostra història.

Jordi Vila
Consiliari de l´equip Reus-12

Pregària:

DÉU A LA CONVERSA

Ajuda’ns a fer silenci, Senyor,
Vull escoltar la teva véu.
Pren-me de la mà, guia’m al desert,
que ens trobem sols, tu i jo.
Necessito contemplar el teu rostre,
em fa falta la calidesa de la teva veu,
caminar al teu costat...
callar per tal que parlis tu.

Em poso a les teves mans,
vull revisar la meva vida,
descobrir en què he de canviar,
afermar el que va bé,
sorprendre’m amb allò nou que em demanes.

Ajuda’m a deixar de banda la pressa,
les preocupacions que m’omplen el cap,
escombra els meus dubtes i inseguretats,
ajuda’m a arxivar les meves respostes ja fetes,
vull compartir la meva vida
i revisar-la al teu costat.
Veure d’on \"em va estreta la sabata\"
per refermar el canvi.

Em tempta la seguretat,
El \"saber-les totes\",
tenir-ho \"clar\",
no necessitar-te,
total, tinc totes les respostes.

Em tempta l’activisme.
Cal fer, fer i fer.
I m’oblido del silenci, afluixo la pregària;
llegir la Bíblia?,
quan hi hagi temps.

Em tempta la incoherència.
Parlar molt i fer poc.
Mostrar façana de bon cristià
però, per dins,
on tu i jo sabem,
tenir molt per canviar.

Em tempta ser el centre del món.
Que els altres girin al meu voltant.
Que em serveixin en lloc de servir.

Em tempta la idolatria.
Fabricar-me un ídol
amb el meus projectes, les meves conviccions,
les meves certeses i conveniències,
i posar-li el teu nom de Déu.
No serà el vedell d’or,
però se li assembla.

Em tempta la manca de compromís.
És més fàcil passar de llarg
que baixar del cavall
i fer allò del samarità.
N’hi ha tants de caiguts al meu voltant, Senyor,
i jo em faig el distret!

Em tempta la manca de sensibilitat,
no tenir compassió,
acostumar-me a que els altres sofreixen
i tenir excuses, raons, explicacions...
que res no tenen d’Evangeli
però que em conformen una estona, Senyor,
perquè en el fons no et puc enganyar.

Em tempta el separar la fe i la vida.
Llegir el diari, veure les notícies
sense indignar-me evangèlicament
per l’absència de justícia
i la manca de solidaritat.

Em tempta el mirar la realitat
sense la mirada del Regne.

Em tempta allunyar-me de la política,
l’economia,
la participació social...
Que s’hi posin els altres...
Jo, cristià de Diumenge,
Missa, i gràcies.
15, 20, 25% de desocupació,
hospitals que tanquen,
infants sense classe,
famílies sense habitatge,
sense el pa de cada dia...
Diu això alguna cosa al meu cristianisme?
O bé es pot viure la fe
tapant-se els ulls?

Em tempta...