Evangeli del diumenge

 

 

[ Més evangelis ]

 

30 d\'abril de 2017 - DIUMENGE III DE PASQUA

Salm 15

Guardeu-me, DĂ©u meu, en vĂłs trobo refugi.
Jo dic: «Senyor, ningú com vós no em fa feliç.»
Senyor, heretat meva i calze meu,
vós m’heu triat la possessió.

R. Ensenyeu-me, Senyor, el camĂ­ que duu a la vida.

BeneĂŻt sigui el Senyor que em dĂłna seny.
Fins a les nits m’amonesta el meu cor.
Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, mai no cauré.

R. Ensenyeu-me, Senyor, el camĂ­ que duu a la vida.

El meu cor se n’alegra i faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat:
no abandonareu la meva vida enmig dels morts,
ni deixareu caure a la fossa el qui us estima.

R. Ensenyeu-me, Senyor, el camĂ­ que duu a la vida.

M’ensenyareu el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir a la vostra presència;
al costat vostre, delĂ­cies per sempre.

R. Ensenyeu-me, Senyor, el camĂ­ que duu a la vida.

Evangeli (Lc 24,13-35)

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. El els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?» Ells s’aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?» Els preguntà: «Què?» Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat:han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas.»
Ell els digué: «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?» Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar.» Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.» Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa.

Comentari evangèlic:

El Ressuscitat al nostre abast.

Els primers deixebles rebien amb sorpresa i alegria l’aparició de Jesús ressuscitat. Però això es va acabar. Segons l’evangeli de Lluc, només va durar quaranta dies. Els que es van fer deixebles més tard, a partir de Pentecosta, ja no el van veure. Segur que ho lamentaven. I va ser aleshores que va començar a circular de boca en boca la història del que li havia passat a Cleofàs i a un company seu mentre caminaven cap a Emaús.
Explicaven la seva conversa amb un desconegut a qui no van reconèixer, però que va escoltar atentament els seus laments pel que havia succeït aquells dies a Jerusalem. Havien mort aquell en qui havien dipositat tota la seva esperança. I ara les dones, endutes segurament per la histèria, feien córrer fantasies. El fet real és que Jesús és mort i no tornarà. Per això marxaven de Jerusalem. Quedar-s’hi no tenia sentit i els feia més mal que bé.
Explicaven també com el desconegut va recórrer a les Escriptures per tal de donar sentit a tot el terbolí absurd d’esdeveniments dels darrers dies. I així van anar passant de la negror a l’esperança, i el cor glaçat se’ls tornava a abrusar com quan eren amb Jesús.
Arribats a Emaús, el van convidar a seure a taula amb ells. I se’ls van obrir els ulls, i el van reconèixer quan va partir el pa com havia fet a l’últim sopar. Aleshores va desaparèixer de la seva vista, però la seva presència va restar damunt d’aquella taula en el pa partit de l’eucaristia.
Aquest relat tan bonic va deixar un secret amagat, que la primera generació de deixebles entenia molt bé però que va caure en l’oblit del temps fins que els biblistes actuals, amb tota la seva ciència i esforç, l’han tornat a la llum. Resulta que tothom sabia qui era Cleofàs, però que no va revelar mai el nom del seu company de camí. I encara més: ningú acaba de saber on caram es troba aquest poble d’Emaús.
Això vol dir que Cleofàs va explicar la història perquè li havia passat realment a ell, però la va vestir de manera tal que els deixebles s’adonessin que això els podia passar a tots i en qualsevol camí. Per això cada diumenge, dia de la resurrecció, ens reunim i fem el mateix que Cleofàs i el seu company: obrim les Escriptures perqué Jesús ens expliqui el sentit de les coses que ens passen, i tot seguit seiem a taula perquè Jesús es faci present entre nosaltres en el pa partit. Només cal que gosem entrar en diàleg amb Jesús, que reconeguem que, encara que fa molt de temps que en sentim a parlar, de fet és un desconegut que ens pot sorprendre. Deixem-lo entrar en la nostra vida.

Jordi Vila
Consiliari de l´equip Reus-12