Evangeli del diumenge

 

 

[ Més evangelis ]

 

6 setembre de 2015, DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY

Salm 145

El Senyor es manté fidel per sempre,
fa justícia als oprimits,
dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor deslliura els presos.

R. Lloa el Senyor, ànima meva.

El Senyor dóna la vista als cecs,
el Senyor redreça els vençuts,
el Senyor estima els justos,
el Senyor guarda els forasters.

R. Lloa el Senyor, ànima meva.

Manté les viudes i els orfes,
i capgira els camins dels injustos.
El Senyor regna per sempre;
és el teu Déu, Sió, per tots els segles.

R. Lloa el Senyor, ànima meva.

Evangeli (Mc 7,31-37)

Lectura de l’evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó, i se n’anà cap al llac de Galilea, passant pel territori de la Decàpolis. Li portaren un sord, que a penes sabia parlar, i li demanaren que li imposés les mans. Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li posà els dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua, aixecà els ulls al cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t». A l’instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho explicaven a tothom, i no se’n sabien avenir. Deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.»

Comentari evangèlic:

Motxilla o ales?

No sabem res d´aquest sord-mut curat per Jesús ni de la gent que l´hi va conduir.
L´evangelista només concreta una dada geogràfica: era al territori de la Decàpolis, per tant en terra de pagans.
Per això els exegetes prenen el sord-mut com a símbol del paganisme: gent que no ha sentit mai la veu de Déu, com ho va fer el poble hebreu tants cops al llarg de la història, i que per tant no havien desenvolupat la capacitat de comunicació espiritual.
En l´imaginari de molta gent, la religió és una motxilla que alguns portem a l´esquena, i que amb les seves normes i imposicions ens fa la vida més feixuga. En realitat, però, és una nova facultat que ens permet comunicar-nos amb l´arrel, el fonament i la meta de la nostra vida. Més que una motxilla, la religió són unes ales que ens permeten vèncer la llei de la gravetat que ens mantenia enganxats a terra, amb una vida plana.
Aquesta metamorfosi requereix unes certes condicions. En primer lloc, atrevir-nos a abandonar ambients i situacions que ens mantenen tancats dins una presó invisible però ben real. Per això Jesús es va endur aquell home tot sol, lluny de la gent. En segon lloc, cal un contacte personal amb Jesús, una experiència de trobament amb ell, perquè les nostres orelles s´obrin i la nostra llengua es destravi, perquè només en ell es troba la salvació.
La primera lectura ens pot ajudar a desemmascarar una altra imatge falsa de la religió. Sovint es pensa que els creients hem de ser sobretot gent prudent, que no fan certes coses i no van a certs llocs i que sempre han d´estar a punt per tal de fer un pas enrere i evitar la temptació. La religió com a arma de defensa.
Però aquest no és el to que trobem a la major part de les pàgines de la Bíblia. Avui mateix diu el profeta Isaïes: «Sigueu valents, no tingueu por». Si Déu ve a salvar-nos, si la seva justícia acabarà triomfant, si la vida ha vençut la mort i els pecats han estat redimits a la creu, ja no cal que anem amb por. Al contrari, som dipositaris d´un missatge de gràcia i d´una llavor de vida que hem d´escampar arreu, i sobretot entre aquells que més ho necessiten perquè es troben més angoixats, més perduts, més oprimits.

Jordi Vila
Consiliari de l´equip Reus-12