Evangeli del diumenge

 

 

[ Més evangelis ]

 

14 setembre de 2014, EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Salm 77

Escolta, poble, el meu ensenyament,
escolta les meves paraules.
Aprèn dels meus llavis aquests records,
t’aclarirà el sentit dels fets passats.

R. No oblideu les obres del Senyor.

Quan els feria, ells el buscaven
es convertien i tornaven a Déu.
Es recordaven de Déu, la seva roca,
del Déu Altíssim, el seu redemptor.

R. No oblideu les obres del Senyor.

Però no eren més que paraules,
mentida davant d’ell a flor de llavis;
els seus cors no eren sincers,
cors infidels a l’aliança.

R. No oblideu les obres del Senyor.

Ell, tot amor entranyable,
els perdonava la culpa i la vida,
refrenava tothora el seu rigor,
s’aguantava per no ésser sever.

R. No oblideu les obres del Senyor.

Evangeli (Jn 3,13-17)

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell que n’ha baixat, el Fill de l’home. I així com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creguin en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.»

Comentari evangèlic:

La creu i els esquís

Només m´he posat esquís dos cops a la vida. La primera, de petit. La segona, ara fa uns vint-i-cinc anys.
Recordo les instruccions de l´expert que m´ensenyava a posar-me´ls: amb la posició del teu cos controles la rapidesa amb què vols lliscar; quan t´aboquis endavant, les puntes dels esquís fregaran més amb la neu i afluixaràs la velocitat. Entesos. Aleshores començava la pràctica: un cop anava cara avall i començava a baixar, instintivament inclinava el cos cap enrere, accelerava cada cop més i, quan veia que ja no podia controlar el descens, em tirava de cul a terra.
I nova explicació de l´instructor. De fet, el meu cap ja ho havia entès, però el cos... L´instint em deia que per a frenar calia anar enrere, no endavant.
Una cosa així ens passa als cristians amb la creu. És un instrument de suplici, i ens ho recorden cruelment les recents crucifixions perpetrades pels terroristes d´Estat Islàmic. Per això no ens entra al cap que pugui ser alhora instrument de salvació. És una paradoxa massa radical, i fins i tot si ens diem cristians necessitem tota una vida per anar-la assimilant.
Afortunadament, és molt improbable que acabem clavats físicament en una creu. Però, de fet, la creu de Jesús és el paradigma d´un principi general que afecta totes les nostres vides: cal abaixar-se per créixer, cal buidar-se per arribar a plenitud, cal donar-se per rebre, cal sofrir i morir per arribar a la vida eterna. Això és el que té el cristianisme d´ascesi, d´entrenament. Per això Jesús repeteix tantes vegades als deixebles: No tingueu por! Ens cal perdre o, si més no, controlar la por d´estimar, de patir, de morir... tal com va fer Jesús a Getsemaní. Només així participarem de la seva Pasqua.

Jordi Vila
Consiliari de l´equip Reus-12