Evangeli del diumenge

 

 

[ Més evangelis ]

 

12 d´abril de 2015, DIUMENGE II DE PASQUA

Salm 117

Enaltiu el Senyor: Que n’és, de bo,
perdura eternament el seu amor.
Que respongui la casa d’Israel:
perdura eternament el seu amor.

R.Enaltiu el Senyor: Que n’és, de bo,
perdura eternament el seu amor.

Que respongui la casa d’Aharon:
perdura eternament el seu amor.
Que responguin els qui veneren el Senyor:
perdura eternament el seu amor.

R.Enaltiu el Senyor: Que n’és, de bo,
perdura eternament el seu amor.

La dreta del Senyor fa proeses,
la dreta del Senyor em glorifica.
No moriré, viuré encara,
per contar les proeses del Senyor.
Els cĂ stigs del Senyor han estat severs,
però no m’ha abandonat a la mort.

R.Enaltiu el Senyor: Que n’és, de bo,
perdura eternament el seu amor.

La pedra que rebutjaven els constructors
ara corona l’edifici.
És el Senyor qui ho ha fet,
i els nostres ulls se’n meravellen.
Avui és el dia en què ha obrat el Senyor:
alegrem-nos i celebrem-lo.

R.Enaltiu el Senyor: Que n’és, de bo,
perdura eternament el seu amor.

Evangeli (Jn 20,19-31)

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.» Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.»
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat.» No siguis tan incrèdul. Sigues creient.» Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!» Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.»
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Comentari evangèlic:

Si no volem ser l´última comunitat, hem de tornar a ser com la primera
El llibre dels Fets ens explica amb poques línies allò que cridava l´atenció de la primera comunitat cristiana i que va fer que la fe es difongués tan de pressa.
Tenien un sol cor i una sola ànima. Encara que no es coneguessin entre ells, perquè ja eren una multitud, encara que els vincles humans fossin febles, hi havia un vincle espiritual que els feia sentir tots plegats com germans de cor. Tots s´alegraven amb cada alegria i patien amb cada pena que afectés algú d´entre ells.
Confirmaven el testimoni de la resurrecció amb el poder d´obrar grans miracles. Entenent que els miracles no són sempre guaricions inexplicables per la ciència, sinó qualsevol acció humana inexplicable sense el concurs de la fe.
Tenien tots els béns en comú, i entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència. Quan de debò ens sentim germans els uns dels altres, ens surt del cor compartir, i ens trenca el cor veure que algú passa necessitat.
La nostra Església, les nostres parròquies i comunitats seran dignes successores d´aquella primitiva Església i testimonis significatius de la resurrecció en el món d´avui en la mesura en què s´emmirallin en aquest text del llibre dels Fets. No és qüestió de ser més o menys nombrosos, més o menys rics, poderosos o influents. Potser, com aquella primera comunitat, serem pocs i febles. Tant se val.
El que cal és que visquem de debò com a germans, coneixent-nos i estimant-nos els uns als altres. El perfil del cristià que surt de casa per anar a missa el diumenge, combrega i torna a casa encara és majoritari entre nosaltres, però està en vies d´extinció. La fe només es manté viva en el món d´avui si tenim una petita comunitat, un grup on compartir la vida i donar-nos suport mútuament.
El que cal també és que fem miracles, és a dir, opcions en les quals ens juguem la vida i que només s´expliquen des de la fe. Les processons de Setmana Santa, les festes quinquennals i les catifes de Corpus són expressions de tradició, d´identitat, d´art i de devoció, però ningú s´hi juga la vida. Porten feina, però quan s´acaba tothom torna a casa ple de satisfacció. Els miracles de debò són les opcions de vida: consagrar-se al servei de l´Església com a prevere o com a catequista, al servei dels altres com a missioner, al servei de la vida formant una família cristiana, al servei de la justícia, dels pobres, de la pau... Hi ha milions de persones en el món que es juguen la vida pel fet de ser cristians. Preguntem-nos: ¿em jugo la vida, o el meu cristianisme és molt barat?
Ens cal, finalment, viure una solidaritat concreta, que arribi fins a la butxaca i fins al rellotge. Hi ha rics sants i pobres sants. El que no es pot Ă©s ser sant sense compartir. Un cristianisme que no afecti la manera com utilitzo els diners i com faig Ăşs del temps no Ă©s un cristianisme real.
La primitiva comunitat no era perfecta. Tenien problemes greus. Però era significativa, i tant! Això mateix és el que s´espera de nosaltres. El papa Francesc ens hi està convidant: no amaga els seus propis pecats ni els de l´Església, però ens anima constantment a sortir cap a les perifèries i a viure la joia de l´evangeli.

Jordi Vila
Consiliari de l´equip Reus-12