Evangeli del diumenge

 

 

[ Més evangelis ]

 

5 de juny de 2016, DIUMENGE X DE DURANT L’ANY

Salm 29

Amb quin goig us exalço, Senyor!
M’heu tret a flor d’aigua quan m’ofegava,
i no heu permès que se n’alegrin els enemics.
Senyor, m’heu arrencat de la terra dels morts,
quan ja m’hi enfonsava, m’heu tornat a la vida.

R. Amb quin goig us exalço, Senyor!

Canteu al Senyor, els qui l’estimeu,
enaltiu la seva santedat.
El seu rigor dura un instant;
el seu favor, tota la vida.
Cap al tard tot eren plors,
l’endemà són crits de joia.

R. Amb quin goig us exalço, Senyor!

Escolteu, Senyor, compadiu-vos de mi;
ajudeu-me Senyor.
Heu mudat en joia les meves penes.
Senyor, Déu meu, us lloaré per sempre.

R. Amb quin goig us exalço, Senyor!

Evangeli (Lc 7,11-17)

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps Jesús se n’anà a un poblet anomenat Naín. L’acompanyaven els deixebles i molta gent. Quan s’acostaven a l’entrada del poble es trobà que duien a enterrar un mort, fill únic d’una mare viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la veié, se’n compadí i li digué: “No ploris”. El Senyor s’acostà al fèretre i li posà la mà al damunt. Els qui el portaven s’aturaren, i ell digué: “Jove, aixeca’t”. El mort es posà assegut i començà a parlar. I el Senyor el donà a la seva mare. Tots quedaren esglaiats i glorificaven Déu. La gent deia: “Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta”. Deien també: “Déu ha visitat el seu poble”. Per tot el país dels jueus i per tota la rodalia s’escampà aquesta anomenada de Jesús.

Comentari evangèlic:

Compassió i esperança

Naïm té una cosa en comú amb Natzaret. Tots dos són poblets de Galilea que no apareixen ni un sol cop a la Bíblia, i per tant que no tenen lloc en la història, fins que Jesús s’hi fa present.
Jesús hi passa i topa amb una tragèdia. Anònima, de les que no passen a la història. No sabem qui era la mare ni qui era el fill. Només sabem que havia mort un noi jove. I que la mare, viuda, es quedava completament sola, abocada a la pobresa i la marginació. També avui dia hi ha tantes tragèdies sense nom: joves que moren en accidents, naufragis de fugitius de la guerra que busquen refugi a Europa... Morts violentes que sovint deixen vides trencades, ferides difícils de curar.
Jesús diu a la mare: «No ploris». És una manera ben sintètica de manifestar la compassió. Ser al costat de qui pateix. A vegades costa. Sentir a prop el dolor dels altres fa mal, i per això sovint l’esquivem. Però a qui pateix li fa molt de bé sentir-se acompanyat. Potser no podem solucionar, però podem escoltar, comprendre, compartir.
Jesús fa un pas més. S’acosta al fèretre, li posa la mà al damunt i diu: «Jove, aixeca’t». I el mort es posà assegut i començà a parlar. Jesús no es queda en el sentiment sinó que passa a l’acció. I posa vida allà on hi havia mort, posa paraula on tot havia restat mut.
Nosaltres no podem ressuscitar els morts com feia Jesús. Però no cal. De fet, Jesús tampoc no va ressuscitar tota la gent que moria al seu voltant. Ell no va venir a expulsar el mal del món a força de miracles, que no són altra cosa que uns signes que ens ajuden a comprendre la seva identitat i la seva missió. Ell ens allibera de la mort assumint-la en la creu i vencent-la en la resurrecció.
Dues paraules bastarien per resumir el missatge de l’evangeli d’avui, dues paraules sovint devaluades però més potents del que sembla: compassió i esperança. Las compassió del “no ploris”, saber fer costat i no tancar els ulls al patiment. L’esperança del “jove, aixeca’t”, desafiar la mort amb la convicció que ha estat vençuda per una vida irrefrenable. Si no ens fa por el dolor, si no ens fa por la mort, què podem témer, qui ens podrà treure el goig de viure?
Jordi Vila BorrĂ s

Jordi Vila
Consiliari de l´equip Reus-12