Evangeli del diumenge

 

 

[ Més evangelis ]

 

6 de novembre de 2016 - DIUMENGE XXXII DE DURANT L’ANY

Salm 16

Escolteu-me, Senyor, demano justícia,
escolteu el meu clam;
oïu atentament la meva defensa,
surt de llavis que no enganyen.

R. Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n, Senyor.

Els meus passos no abandonen els camins prescrits,
avancen segurs per les vostres rutes.
Us invoco, Déu meu, i sé que em respondreu;
us invoco, Senyor, escolteu el que us demano.

R. Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n, Senyor.

Protegiu-me a l’ombra de les vostres ales.
Jo vinc a veure-us demanant justícia.
Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n.

R. Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n, Senyor.

Evangeli (Lc 20,27-38)

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar. Per això li proposaren aquesta qüestió: «Mestre, Moisès ens va prescriure que si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la dona del difunt, per donar descendència al seu germà. Doncs bé: hi havia set germans. El primer, que era casat, morí sense fills. El segon, el tercer, i així fins al setè es van casar amb la dona del difunt i moriren sense deixar fills. Finalment ella també morí. Aquesta dona, per tant, en la resurrecció, de quin dels set serà l’esposa? Perquè tots set s’hi havien casat.»
Jesús els respongué: «En el món present els homes i les dones es casen, però els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no podran morir mai més. Pel fet de tenir part en la resurrecció són iguals que els àngels i són fills de Déu. I que els morts han de ressuscitar, Moisès mateix ho deixa entendre en el passatge de la Bardissa que no es consumia, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob. Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè, per a ell tots viuen.»

Comentari evangèlic:

Al cel no hi ha dol.

Com una seqüel·la del dia dels difunts, l’evangeli d’avui ens porta a la reflexió sobre el que imaginem i el que podem esperar de la vida eterna. Els saduceus no creien en la resurrecció i per això plantegen a Jesús un cas límit, pensant que així el podran enxampar en alguna contradicció.
Segur que tots nosaltres, quan somiem alguna vegada com serà la vida eterna al paradís, alberguem el desig de retrobar-hi els nostres éssers estimats. Ens ha fet mal perdre’ls en aquest món, i per això desitgem recobrar-los per sempre.
Els saduceus presenten a Jesús el cas d’una dona set vegades viuda. Tenint en compte el simbolisme del nombre set en el món semític, podríem dir que és la viduïtat completa, la superviuda, una dona que no pot fer altra cosa que patir el buit de tantes pèrdues consecutives que l’han deixada buida del tot. Ara bé, quan al paradís es trobi amb els seus set marits, de quin d’ells serà l’esposa?
Jesús diu que en el món que vindrà les persones no es casaran i seran com els àngels, i aquesta sembla una resposta simple però té més suc del que sembla. Fixem-nos que en aquest món estimem unes quantes persones i les altres ens són indiferents. A l’altre món no serà així: continuarem estimant els que hem estimat ja en aquest món, però estimarem també sense límits tots els altres éssers que aquí encara no hem començat a estimar.
Molts infants que van de colònies a l’estiu, o moltes persones que fan el camí de Sant Jaume o un pelegrinatge a Lourdes, o fins i tot moltes persones en el moment de jubilar-se, es fan un tip de plorar quan han de separar-se dels companys. Abans no es coneixien, però han fet unes experiències fortes que els han vinculat, i pateixen el dol de la separació. M’agrada pensar que el Regne de Déu serà com unes colònies o com un pelegrinatge que no s’acaben, on sempre tindrem algú per conèixer i estimar i no ens n’haurem de separar mai.
Certament l’evangeli d’avui és consolador per a les viudes i vidus i tantes persones que estan fent el dol per la mort d’algun ésser estimat. I és també una crida a no quedar-se encallats en el pou del dol. Déu és un Déu de vius, no de morts. Per això no ens hem de quedar enganxats als nostres difunts. Confiem que ells són on han de ser i que un dia els retrobarem, i mentrestant agraïm i aprofitem el do de la vida que Déu ens fa, una vida on hi ha tantes coses per fer i per aprendre.

Jordi Vila
Consiliari de l’equip Reus-12