Evangeli del diumenge

 

 

[ Més evangelis ]

 

27 de novembre de 2016 - DIUMENGE I D’ADVENT

Salm 121

Quina alegria quan em van dir:
«Anem a la casa del Senyor.»
Ja han arribat els nostres peus
al teu llindar, Jerusalem. R.

R. Quina alegria quan em van dir: «Anem a la casa del Senyor.»

És allà que pugen les tribus,
les tribus del Senyor.
A complir l’aliança d’Israel,
a lloar el nom del Senyor.
AllĂ­ hi ha els tribunals de justĂ­cia,
els tribunals del palau de David.

R. Quina alegria quan em van dir: «Anem a la casa del Senyor.»

Augureu la pau a Jerusalem:
Que visquin segurs els qui t’estimen,
que sigui inviolable la pau dels teus murs,
la quietud dels teus merlets.

R. Quina alegria quan em van dir: «Anem a la casa del Senyor.»

Per amor dels meus germans i amics, deixeu-me dir:
«Que hi hagi pau dintre teu.»
Per la casa del Senyor, el nostre DĂ©u,
et desitjo la felicitat.

R. Quina alegria quan em van dir: «Anem a la casa del Senyor.»

Evangeli Mt 24,37-44

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l’home passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué entrat a l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home. Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l’un fóra pres i l’altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l’una fóra presa i l’altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

Comentari evangèlic:

A quin any som?

Avui és el Diumenge de la Paraula, i per això cal afirmar que el desconeixement de la Bíblia és segurament el gran dèficit del poble cristià. Deia sant Jeroni que ignorar les Escriptures és ignorar el Crist, i és així mateix setze segles més tard.
Segur que tots coneixem alguna persona que xerra i xerra i no escolta mai. Es fa pesada i la defugim, i no fem cas del que diu perquè, com que no escolta, no sap, i les seves paraules són buides i mancades de criteri. Doncs bé, així ens comportem amb Déu quan preguem i preguem i no escoltem la seva Paraula.
Deixant de banda la Bíblia, em ve al cap un llibre menys transcendental però imprescindible per a qui vulgui conèixer la Vila-seca de tota la vida. Em refereixo a “Les paràboles d’Antoni Mas”. Hi penso perquè l’altre dia em va succeir una anècdota digna de sortir a les seves pàgines. Em vaig trobar amb un home més jove que jo i ple de salut, que altrament no en faria broma. Em pregunta quan toca la propera Portada de la Mare de Déu de la Pineda, i li dic que serà el 2018. Ell em contesta: “voldràs dir el 2008, que la Portada és cada cinc anys”. Jo ja veig per on va i li pregunto: “¿A quin any som?” Em contesta: “Al 2006”. Aleshores li responc: “Noi, em sap greu comunicar-te que ja som al 2016, de manera que s’han escolat deu anys de la teva vida sense que te n’adonessis”.
Encara que no siguem tan despistats com aquesta persona, sovint deixem que la vida ens passi pel davant i ens quedem quiets. Hi ha els conformistes que pensen que no hi ha res a fer i que adopten una actitud passiva i derrotista. Hi ha els tranquils que pensen que hi ha temps per a tot: ja arribarà el moment de dedicar-se a les coses importants, però per ara no cal res més que fer el que els ve de gust.
A tots ens passa el mateix: de petits els dies es fan llargs, però a mesura que ens fem grans ens fa la sensació que el temps s’accelera i veiem que els anys corren i s’escapen sense remei. No és temps de nostàlgies ni d’avorriments. Advent ens convida a fer una sana reflexió sobre el temps. Ara és l’hora en què el Senyor ve a les nostres vides, i no sabem quan arribarà el moment de la trobada definitiva. Aprofitem, doncs, cada instant, que és un regal que Déu ens fa. Els primers anys de la vida són un temps de lenta maduració i aprenentatge: aprenem a caminar, a menjar, a parlar, i tants altres recursos necessaris per a sortir-nos-en bé en el món. Doncs bé, tota la nostra vida terrenal és un temps d’aprenentatge perquè puguem arribar a gaudir de la vida definitiva. Temps de començar a orientar-nos en el món espiritual, d’aprendre el llenguatge de Déu, que és l’amor, i de fer-nos capaços d’assimilar l’aliment de què ell ens vol nodrir, que és la seva mateixa vida.

Jordi Vila
Consiliari de l´equip Reus-12