Evangeli del diumenge

 

 

[ Més evangelis ]

 

2 d\'abril de 2017 - DIUMENGE V DE QUARESMA

Salm 129

Des de l’abisme us crido, Senyor.
Escolteu el meu clam.
Estigueu atent, escolteu
aquest clam que us suplica.

R. Són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa.

Si tinguéssiu en compte les culpes,
qui es podria sostenir?
Però és molt vostre perdonar,
i això ens infon respecte.

R. Són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa.

Confio en la paraula del Senyor.
La meva Ă nima hi confia.
Espera el Senyor la meva Ă nima,
més que els sentinelles el matí.

R. Són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa.

Que esperin el matĂ­ els sentinelles!
Israel espera el Senyor,
perquè són del Senyor l’amor fidel
i la redempciĂł generosa.
És ells qui redimeix Israel
de totes les seves culpes.

R. Són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa.

Evangeli (Jn 11,1-45)

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, caigué malalt un home que es deia Llàtzer. Era de Bet-Hània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui, més endavant, ungí el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.
Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimeu està malalt.» Jesús, en sentir això, digué: «Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat.» Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era. Després, passats aquests dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea.»
Ells li digueren: «Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar, i ara hi torneu?» Jesús contestà: «La claror del dia dura dotze hores. Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la claror d’aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la claror.» Després afegí: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit; vaig a despertar-lo.» Els deixebles li digueren: «Senyor, si s’ha adormit, es posarà bo.» Jesús es referia a la seva mort, però els deixebles es pensaven que parlava del son ordinari. Llavors Jesús els digué clarament: «Llàtzer és mort. M’alegro de no haver estat allà; serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara anem-hi.» Tomàs, el Bessó, digué als seus companys: «Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell.» Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.
Bet-Hània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i a Maria per la mort del seu germà.
Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu.» Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà.» Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia.» Li diu Jesús: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això?» Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món.»
Havent dit això se n’anà a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El mestre és aquí i et crida.» Quan ella sentí això s’aixecà tot seguit i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l’indret on Marta l’havia trobat. Els jueus que eren amb ella a casa per donar-li el condol, en veure que s’aixecava així i se n’anava, la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre. Maria arribà on era Jesús i, en veure’l, es llançà als seus peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no s’hauria mort.» Quan] Jesús veié com plorava, i com ploraven també els jueus que l’havien acompanyada, es commogué profundament i es contorbà. Llavors preguntà:
«On l’heu posat?» Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor». A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: «Mireu com l’estimava.» Altres deien: «Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?»
Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa.» Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort.» Li respon Jesús: «No t’he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?» Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m’heu escoltat. Ja sé que sempre m’escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que em rodeja i creguin que sou vós qui m’heu enviat.» Havent dit això cridà fort: «Llàtzer, vine a fora.» I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d’amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar.»
Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer JesĂşs, cregueren en ell.

Comentari evangèlic:

La vida creix.

En el diàleg amb la samaritana i amb la guarició del cec de naixement, Jesús se’ns mostra com la font d’una vida més fecunda i més lluminosa. Però la vida que coneixem, sigui millor o pitjor, sempre topa amb el límit ineludible de la mort, que sembla ensorrar totes les esperances.
La nostra societat, tan descreguda, necessita aferrar-se a alguna cosa quan s’acara amb la mort. Volem negar l’absència del difunt adreçant-nos a ell com si ens escoltés i prometent-li que sempre el tindrem present en la nostra memòria, que al capdavall també és efímera. No ens atrevim a concretar la fe en el més enllà, i per això ens adrecem als difunts “allà on siguin”, sense especificar si ens referim a l’espai interestel•lar, a una altra dimensió quàntica o al mon dels somnis.
Aquesta era, més o menys, la fe de molts jueus en el temps de Jesús. Creien que no s’acabava tot amb la mort i relegaven els difunts a una mena d’inframon, a una existència latent i ombrívola, potser a l’espera d’una resurrecció futura a la fi dels temps, si Déu es decidia a premiar d’una vegada els qui s’ho havien merescut. Aquesta era, segurament, la fe de Marta.
Però Jesús es presenta com la resurrecció i la vida, ja des d’ara. Si vivim en Jesús, no ens estalviem la mort, però ja no la patim com una pèrdua sinó que l’afrontem com el pas difícil, com el part que ens fa néixer a la vida definitiva, a una vida més plena i veritable que no pas aquesta que ara vivim i patim a mitges.
Molta gent es pregunta què queda de nosaltres després de la mort, com si la vida futura fos menys vida que la d’ara. Des de la fe en Jesús, més aviat ens hem de preguntar què hi ha de vida veritable en la vida que ara vivim, tenint en compte que encara no s’ha desplegat tot el que serem. Encara som dins el capoll i la papallona no ha començat a volar.
Pensant-ho així, la por a la mort és absurda. Ens pot fer por la malaltia, el sofriment, la decrepitud. Però la mort no és altra cosa que la trobada definitiva amb Jesús, Senyor de la vida. Aleshores, si perdem la por a la mort, totes les altres pors no s’esvaeixen però queden relativitzades. Confiem que al final tot acaba bé.
Un últim apunt. Sense que es faci explícit en cap moment, jo diria que aquest evangeli ens ensenya com és d’important exercitar la paciència. En primer lloc, perquè és molt llarg, i potser ens ha costat estar atents fins al final. Però sobretot perquè sembla que Jesús no té cap pressa. Llàtzer s’està morint i Jesús s’entreté un parell de dies al lloc on era. En arribar finalment a Betània, Marta, impacient, li retreu la tardança: “Si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort”. Tot ho volem dit i fet, també a l’Església. Les misses, ben curtes, que no passin de tres quarts d’hora. I, si pot ser, arribar una mica tard i marxar escopetejats. S’ha de fer un curs de preparació al matrimoni? Sis sessions? No es pot fer més curt? I si un adult es vol confirmar, ¿quantes vegades haurà d’anar a la parròquia? Acabem convertint els sagraments en tràmits burocràtics que cal complir per tal d’obtenir un títol, i no ens adonem que tota la vida cristiana és una oferta de creixement, un procés que comença el dia del nostre naixement i que no acaba fins a la vida eterna. Si un noi i una noia estan sortint junts, ¿algú s’imagina que un dels dos vagi mirant el rellotge cada cinc minuts? ¿O que li pregunti a l’altre quantes vegades més s’hauran de trobar? Si ens tornem esclaus del rellotge i de l’agenda, la vida eterna acabarà per semblar-nos molt llarga.

Jordi Vila
Consiliari de l´equip Reus-12