Evangeli del diumenge

 

 

[ Més evangelis ]

 

6 març 2016, DIUMENGE IV DE QUARESMA

Salm 33

Beneiré el Senyor en tot moment,
tindré sempre als llavis la seva lloança.
La meva Ă nima es gloria en el Senyor;
se n’alegraran els humils quan ho sentin.

R. Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor.

Tots amb mi glorifiqueu el Senyor,
exalcem plegats el seu nom.
He demanat al Senyor que em guiés:
ell m’ha escoltat, res no m’espanta.

R. Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor.

Alceu vers ell la mirada. Us omplirĂ  de llum,
i no haureu d’abaixar els ulls, avergonyits.
Quan els pobres invoquen el Senyor,
els escolta i els salva del perill.

R. Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor.

Evangeli (Lc 15:1-3, 11-32)

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.» Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un
propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no em mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors.”
I se n’anà a trobar el seu pare.

Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no em mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.” I es posaren a celebrar-ho.

Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat en bona salut, ha fet matar el vedell gras”. El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara
que torna aquest fill teu després de consumir els teusbéns amb dones públiques, ¿fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets en mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”.»

Comentari evangèlic:

Un pare increĂŻble

Els extrems es toquen, i així mateix passava amb els dos germans. Tots dos patien el mateix mal. En el fons, eren dos pobres diables que intentaven aprendre a viure però que anaven directes cap al suspens.
El petit era un bala perduda. Havia entès que el temps passa i que cal aprofitar i esprémer el goig de cada instant. Viu la vida. Carpe diem. Gosa gaudir. Tota la resta són noses i rèmores. Cal atrevir-se a ser lliure, enriquir-se amb experiències, vèncer les pors, no fer cas de la veu de la consciència. Si no ho fas, després te´n penediràs.
El gran era un escarràs. S´havia fet imprescindible per al manteniment de l´ordre de la casa i la prosperitat del negoci. Era natural que tot estigués sota el seu control, atès que ell era el centre del món. Amb el seu esforç s´havia convertit en un ésser superior, i això l´omplia de satisfacció i li compensava la renúncia a tants plaers als quals es donava la gent d´inferior categoria.
Anaven directes cap al suspens. El petit s´abocava a un accident estrepitós. Si vius accelerat, mors d´accident. Havia comprat molts números per morir en una baralla de carrer, o d´una sobredosi, o podrint-se a la garjola. Mort violenta, vida estroncada.
El gran anava transformant la seva casa pairal en un magnífic i fred mausoleu on cap alenada d´aire fresc ni cap raig de sol furtiu poguessin alterar l´atmosfera controlada i l´ordre establert. Cos incorrupte, mort en vida.
Per sort, el pare entra en escena i dóna a cada fill la lliçó que necessita. El fill petit, que buscava en el gaudi el sentit de la vida, aprèn que la felicitat no rau en els diners, en els plaers, en la disbauxa, sinó en la trobada, en la unió, en l´amor, que vol dir ser feliç perquè l´altre ho és. Com més coses provava, més s´enfonsava. Ara que torna a casa, recobra la dignitat de fill i troba el seu lloc en el món.
El fill gran és convidat a comprendre que no hi ha cap bé material ni cap ordre establert que mereixin el sacrifici d´una vida, que l´única cosa per la qual cal donar la vida és el bé de les persones, el reforçament dels vincles, la reconstrucció de la família.
Déu és aquest pare que no castiga, que acull, que abraça, que ensenya. Tant de bo que assimilem aquesta lliçó: tots plegats no som altra cosa que aprenents de l´ofici de viure, i Déu és el Pare pacient i amorós disposat a acollir-nos i obrir de nou la porta de casa, malgrat les ferides i els errors comesos. Ell no obre la boca per renyar-nos ni alça la mà en senyal d´amenaça, sinó que de cada problema en fa una oportunitat i de cada fracàs una lliçó que ens aproxima al gaudi de la felicitat de casa seva.

Jordi Vila
Consiliari de l´equip Reus-12