Textos P. Caffarel

 

 

[ Pare Caffarel ] [ Més textos ]

 

SĂłc Pobre

Una mare de família em va escriure: “Havia anat a la cambra del meu fillet per fer-li un petó abans no s’adormís. Quan ja en sortia, vaig apagar el llum, però una veu angoixosa em suplicà: –Mare, no te’n vagis!. Em vaig acostar i em vaig inclinar cap a ell: «Per què, fill meu?» –Perquè quan tu no ets aquí, jo sóc... sóc... pobre”.
Senyora, li vaig respondre, no sé si mai una paraula infantil m’ha impressionat tant. Aquests mots del vostre Philippe els tinc dintre meu des que els he llegits. Ell hauria pogut dir: Estic trist, o també: Tinc por. Això hauria estat banal. I, per altra banda, la tristesa, com la por, es dissipa aviat. Però va dir, després d’haver cercat durant un instant el mot ben exacte per expressar la seva sensació més autèntica: «Sóc pobre». Això va molt més lluny. Un pobre és algú a qui li manca el més necessari, el pa indispensable, i algú que a força de mancar-li acabarà per morir. I allò que el vostre fill sentia aquell vespre és ben bé això: que la seva mare era el seu pa quotidià, la seva raó de viure, que sense ella era pobre de debò, pobre fins a l’angoixa.
Potser un dia dirà a Déu, amb el mateix impuls i la mateixa força de convicció: «Senyor, no te’n vagis. Perquè quan no ets aquí, jo sóc pobre». Aquell dia sabrà pregar.


 

Henri Caffarel. Cent cartes sobre la pregĂ ria, p 178
Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1984