Textos P. Caffarel

 

 

[ Pare Caffarel ] [ Més textos ]

 

Sou esperat

Una sensació d’angoixa s’empara de nosaltres quan, en arribar en una ciutat desconeguda (al port, a l’estació, a l’aeroport), no hi ha ningú que ens hi esperi. En canvi, si un rostre rialler ens acull, si unes mans s’estenen cap a nosaltres, de seguida ens sentim merave­llosament reconfortats, deslliurats de la cruel impressió de trobar-nos perduts, esgarriats. Tant se’ns en dóna, llavors, d’aquells costums, d’aquella llengua, de tota aquella gran ciutat desconcertant: no ens fa res d’ésser per a tothom un estrany des del moment que, per a algú, som un amic.
És reconfortant també descobrir a casa dels qui ens acullen que ens estaven esperant. Pares i fills no han de dir pas gran cosa perquè ho endevinem: llur acolli­ment, una certa classe de deferències, basten. I en la nostra cambra, unes flors, un llibre d’art (perquè. conei­xen els nos tres gustos) acaben de persuadir-nos-en.
Jo voldria, estimat amic, que quan aneu a pregar tin­gueu sempre el ferm convenciment d’ésser esperat: espe­rat pel Pare, pel Fill i per l'Esperit Sant, esperat en la Família trinitària. Que hi teniu un lloc apunt: recor­deu, en efecte, allò que el Crist digué: «Us prepararé un lloc». Potser m’objectareu que ell parlava del cel. És cert. Però l’oració, justament, és el cel, almenys allò que n’és la realitat essencial: la presencia de Déu, l’amor de Déu, l’acolliment de Déu al seu fill.
El Senyor ens espera sempre.
Millor dit: tot just hem fet alguns passos que ell ja ve al nostre encontre. Recordeu la paràbola: «Encara era un tros lluny, que el seu pare el va veure, se’n va compadir i, corrent, se li va tirar al coll, i el besava». I, tanmateix, aquest fill havia ofès greument el seu pa­re. Això no impedeix que fos esperat, impacientment.

 

Henri Caffarel. Cent cartes sobre la pregĂ ria, p 8-9.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1984