Textos P. Caffarel

 

 

[ Pare Caffarel ] [ Més textos ]

 

Escolteu-lo

Si bé els evangelis ens ofereixen innombrables paraules de Crist, només ens donen tres frases del Pare. Només per això ja haurien de ser precioses per a nosaltres. Una d’elles és un consell, l’únic consell del Pare als seus fills. Amb quina infinita, amb quina filial deferència l’hauríem de rebre i amb quina diligència l’hauríem de seguir! Aquest consell, que comporta el secret de tota santedat, és molt simple i s’expressa en una sola paraula: «Escolteu-lo» (Mt17,5), diu el Pare designant-nos el seu fill estimat.
Fer oració és, per tant, el gran acte d’obediència al Pare; és asseure’ns, com la Magdalena, als peus de Crist per escoltar la seva paraula o, més ben dit, per escoltar-lo, a Ell, que ens parla. Efectivament, ens cal estar ben atents a Ell, més encara que a les seves paraules.
D’aquí es segueix que posar-nos a fer oració, a partir d’una pàgina de l’evangeli, és molt recomanable; amb la condició de llegir-la no en pla de professor de literatura, sinó en el pla d’una enamorada que, més enllà de les paraules de les cartes que rep, escolta batre el cor del seu estimat.
Saber escoltar és un art molt difícil. El mateix Crist ens ha previngut: «Mireu, doncs, com escolteu» (Lc 8,18). Si som vora de camí, pedra o camp d’espines, la seva paraula no podrà créixer en nosaltres. Es tracta, doncs, de ser bona terra, on les llavors trobin el que els cal per néixer, desenvolupar-se i donar fruit.
Escoltar, per altra banda, no és solament un afer de la intel•ligència. És tot el nostre ésser, ànima i cos, intel•ligència i cor, imaginació, memòria i voluntat, que ha d’estar atent a la paraula de Crist, que ha d’obrir-se a ella, cedir-li el lloc, deixar-se investir, prendre, envair, donar-li una adhesió sense reserves.
Ja comprendreu perquè faig servir la paraula escoltar, en preferència a la de meditar. Té un accent més evangèlic i, sobretot, designa no una activitat solitària, sinó una trobada, un intercanvi, un cor a cor: precisament allò que és, en essència, l’oració.
Si hem de dir la veritat, sense la gràcia ningú no sabria escoltar el Crist, ja que tots som sords de naixença, fills d’una raça de sords. Però Crist, en el nostre baptisme, va pronunciar aquella paraula que, d’ençà de la guarició del sord-mut de la Decàpolis, ha obert les orelles a milions de deixebles: «Efatà!» (Mc 7, 34).
Quan, per l’oració, li oferim accés, la Paraula del Crist ens converteix, ens «fa passar de la mort a la vida» (Jo 5,24), ens ressuscita; esdevé en nosaltres, per nosaltres, font brolladora, vida eterna.
Però no n’hi ha prou en escoltar la Paraula. «Benaurats, els qui escolten la Paraula de Déu –diu Jesucrist– i la guarden» (Lc 11, 28), se’n nodreixen i hi troben alegria, i la porten sempre amb ells, tal com Maria va portar l’infant que havia concebut, aquell infant que era la Paraula substancial. A través d’ella, Jesús santificava tots els qui trobava, feia saltar de joia el Baptista en les entranyes de la seva mare. Així vol fer també a través nostre.
I encara no ho hem dit tot. Aquesta Paraula escoltada, guardada, l’hem de «posar activament en pràctica» (Jm 1, 25). Amb això hem d’entendre que, al llarg del dia, cal que siguem atents a la seva presència activa en nosaltres, lliurats a les seves suggestions, als seus impulsos. El seu dinamisme ens farà multiplicar les obres bones, treballar, penar, viure, morir per l’adveniment del regne del Pare. I si som fidels, la nostra joia serà molt gran, ja que Jesús va dir: «La meva mare i els meus germans són aquests, els qui escolten la paraula de Déu i la posen en obra» (Lc 8,21).

 

Henri Caffarel
Quaderns sobre l’oració, núm. 3, desembre 1969
(Suplement de la Lletra Mensual dels EMD – XXIII/3)