Textos P. Caffarel

 

 

[ Pare Caffarel ] [ Més textos ]

 

SeduĂŻts der DĂ©u

Un sant no és pas sobretot com molts s’imaginen, una mena de campió que realitza proeses de virtut, que supera “records” espirituals. Es sobretot un home seduït per Déu. I que lliura a Déu sa vida entera.
Així era ja pels sants de l’Antic Testament. Un d’ells Jeremies, en ha fet ses confidències en termes inimitables:

Senyor, m’has seduït
i m’he deixat seduir;
has volgut forçar-me
i te n’has sortit.
He estat la riota de tothom,
tot el dia es burlen de mi.
Sempre que parlo,
haig de cridar i anunciar:
«Violència, destrucció!»
M’has adreçat la teva paraula,
i tot el dia m’insulten i m’ultratgen.
Si em dic: «No hi pensaré més,
no anunciaré la paraula
en el seu nom»,
llavors ella es torna dintre meu
com un foc devorador
tancat en el meu cos:
he provat d’apagar-lo i no he pogut. (Jer 20, 7-9)

Com pels profetes, més encara pels apòstols. Mirem Joan i Jaume (Mt 4,18-20). Un bell dia de primavera, vora el llac de Tiberíades, els dos joves estan, esbaldint les xarxes, en companyia de seu pare Ze­bedeu. Potser canten. Cants d’amor, pot ser. Passa un home, jove encara. S’apropa. I la seva veu deu posseir una extraordinària seducció perquè n’hi ha prou amb un crit perquè, a l’acte, Jaume i Joan deixin, son pare i les xarxes i el segueixin, amb el pas alerta i àgil d'adolescents alegres. No tenen pas idea de l’aventura en què s’embarquen. De fet, acaba de decidir-se llur destí. S’han jugat la vida tota entera a unes paraules de Crist. També ells han estat seduïts, també ells s’han lliurat.
Uns anys després, tocarà el torn a Pau. A cada pàgina de les seves cartes surt el seu amor apassionat per Aquell que en noble lluita el conquerí. Un dia, en efecte, se li va aparèixer el Crist (1ª Cor 15,8), ell va veure’l (1ª Cor 9,1). Des d’aquell moment la seva vida es transformarà radicalment. “Però aquestes coses que per a mi eren guanys, pel Crist les he considerades pèrdues. Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a ell i de viure unit a ell” (Fil 3,7-9). Poc li interessa l’aprecio del món: “Si encara busqués de plaure als homes, ja no seria servent de Crist.” (Gal 1,10). L’amor del seu Senyor el lliga (2 Cor 5,14) i està segur de que res no l’en podrà desprendre: “Qui ens separarà de l’amor de Crist? La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta? Tal com diu l'Escriptura: És per tu que anem morint tot el dia, i ens tenen com anyells duts a matar. Però, de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima. N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.” (Rom 8,35-39) No li fa por ni la pròpia feblesa: ni ella no el podrà separar del seu Senyor: “Per això em gloriaré sobretot de les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder del Crist. Per tant, accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa de Crist. Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort.” (2ª Cor 12,9-10). La seva unió amb Jesucrist arriba a la identificació: “Estic crucificat amb Crist. Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi.” (Gal 2,19-20). Està, així i tot, impacient per la plena possessió de son Déu: «Estic agafat per dos costats: d’una banda, tinc el desig d’anar-me’n i d’estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però, d’altra banda, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal.» (Fil 1,23-24). Perquè «A mi, que sóc el darrer de tot el poble sant, ell m’ha concedit la gràcia d’anunciar als pagans les insondables riqueses de Crist» (Ef 3,8). I quan arriba al capvespre de sa vida, gastada tota pel seu Senyor, el fons del seu cor s’entreveu en una darrera confidència, impressionant en sa simplicitat, al seu estimat deixeble Timoteu: «Sé en qui he cregut» (2 Tim 1,12).
No hi ha pas dos tipus d’homes: els uns cridats, com Joan o Pau a donar-se a Déu sense reserves, i els altres a estimar moderadament.
No hi ha pas dues santedats, una de les quals s’estalviés el do total.
El matrimoni no seria sinó una trampa que caldria evitar, si no fos un mitjà d’accedir a la perfecció de l’amor de Déu.
Vosaltres esteu cridats a la santedat. I Ă©s en i pel matrimoni, que hi heu de tendir.

 

H. Caffarel